Il cardinale Federico Borromeo visita gli appestati.
Dipinto di Luigi Scaramuccia detto il Perugino

El Ripamont l'ha metuda giò in latin, el Cusan in italian, e mi, che ghe ciami perdon a tucc e duu, proeuvi a cuntala-sù a la mia manera e in milanes.
                                                                                                                                                                                Marco Candiani

L'abate Giuseppe Ripamonti

Il cardinale Federico Borromeo

Alli nove ottobre 1629 morse il Vicario di Provisione Signor Alfonso Visconte, homo di gran bontà e satisfatione universale. Morse di febbre pestilentiale con segni morelli et neri et un segno morellone di forma lunare sotto la assella sinistra senza però alcun rilievo non assendovi ancora cominciato la peste si disse non essr peste, che però esser di quelli segni che nella peste appaiono onde io conclusi, per avendo egli fatto moltissimo carita a poveri massime di quelli partiti dal Hospital con, averli anche alogiati in casa, dissi che dubitavo non fosse morto di quel morbino di S.to Gregorio poiché me ne ero accertato di molti altri nel Hospital et ne borghi poiché da se era in quel luogo generato una specie di febre ongarica, che non è solo febre maligna, ma pestilentiale et attaccaticcia et quasi peste.
(Ludovico Settale)

In del cimiteri de Leggiun, on paesòtt di part del lagh Maggior, on dì d'estaa del 1630, el curaa, Giovan Battista Rho, dopo avè scava una fòssa, el s'era vardaa in gir, l'aveva benedii i sò paisan caragnent e, cont el breviar e la corònna del rosari in di man, el s'era destenduu in de la busa a spettà de morì per colpa de quij bugnon che gh'era vegnuu foeura sòttsella. Dòpo on para de orazion el s'era raccomandaa che nissun le toccass: ona palada de terra per un, e....via.
Tutt per minga taccà quella brutta malattia che l'aveva quistaa in del corr per campagn e paes a portà òli sant. Dòpo cinquant'anni el vent de la mòrt el boffava ancamò su la nòstra Lombardia. L'era rivaa sconduu in di vestii e in del fiaa de tròpp soldaa che andaven e vegneven; el se brancava ai tanabus di nòster bricch; el se fognava in di cassin, in di strad e streccioeur de Milan , mai sagoll de impienì el Lazzarett e i fopponi. E i strad de Milan faseven paura: gh'era in gir pù nissun, i bottegh e i ges eren saraa e se sentiva domà la campanella di monatt e el scrizzà di carr che menaven via i mòrt caregaa in d'ona quaj manera, senza riguard. I monatt - el dis el Ripamont - eren ona brutta razza de stortacòll senza timor de Dio, senza rispett per i mòrt e prepotent cont i viv. Andaven per i cà, robaven e forcaven, cercaven danee e, de soramaròss, se la ghe girava, eren bon de ciappà e menà al Lazzarett anca i san. Come gemò dii, caregaven i mòrt come ghe capitava, e minga de rar ne perdeven on quaj vun per la strada. Ona vòlta, tant per dinn voeunna, n'hann ciapaa trii ch'eren adree robà in cà d'on malaa; la legg la diseva che bisognava taccai sù, ma se trovava nanca on bòìa. E allora? Vun di trii, in scambi del perdon, senza dì ne creppa ne s'ciòppa...l'ha strangolaa i alter duu.
Ma perché se ciamaven "monatt"? On studios el me fa savè che la paròlla la ven dal latin "monere", ch'el saria come dì "visà". Fòrsi per quela campanella che eren obligaa a tegniss al còll e ai pee per visà la gent che rivaven. I stazion di monatt eren logaa al Guast de pòrta Comasina, e l'osteria de sant Antòni a pòrta Vercellina, in de l'osteria del Pavonin a pòrta Romana e in tutt el Borghett de pòrta Oriental. Tra tucc gh'aveven ona cinquantenna de carr. ER intant la paura di monatt l'aveva faa nass di brutt idej in del coo de gent senza coeur che, con lacampanella ai pee, faseven finta de vess monatt per robattà anca lor come quej vera. l'era on gran brutt moment pien de miseria, ruff, malatii e come se diseva allora, de giottoni (scellerati).
Vun di motiv che aveven portaa a ona situazion del gener, l'è che gh'era staa ona gran carestia. In tutta la Lombardia, on poo per el succ, on poo per i spagnoeu e tant quant, se pativa ona gran famm.
In di campagn, a Milan e depertutt, la gent la mangiava erba selvadega, coramm e perfin besti schifos. El Lazzarett, che l’era staa faa a cavall tra el ‘400 e el ‘500, l’era oramai pien de dònn e òmen che viveven pesg di besti; beveven acqua sporca, mangiaven on pan che i prestinee, pur de guadagnà pussee, impastaven con pòcca farina e tanta sabbia, e dormiven su montoni de paja che quej che gh’era staa lì prima de lor aveven gemò consciaa de sbatt-via. In mezz a tanti malsabadaa gh’era anca di superbiatt che fin a on poo de temp prima andaven in gir a fà prepotenz; adess eren lì anca lor, strapellaa, cont el coo bass e quiett ‘me beritt. El dì de san Martin del 1628 gh’è incominciaa on gran gazaghee per el pan. Ona tròppa de gent, subit de prima mattina, la gh’ha daa adòss ai garzon che portaven el pan in cà di sciori. E dòpo i garzon hann sbattuu per ari i forna; quell di Scansc, quell del Cordus e tanti alter. E pròpi denanz al prestin di Scansc, la vigilia de Natal, hann impiccaa duu responsabil del rebellòtt de november. E inscì, tra famm e ruff depertutt, gh’è rivaa quell che nissun voreva sentì, voreva capì. Gh’era la speranza e l’illusion che se trattass d’on quajcòss d’alter, magari semper ròbba brutta, ma minga de peste. L’era ancamò tropp visin el recòrd, la paura de quella del 1576. An’mò in de la primavera del 1630, quand gh’era gemò staa ona centena de mòrt, nanca i pòcch dottor che aveven capii, podeven parlà de peste. La gent, cont on rid a metà strada tra la paura e l’ignoranza, la diseva che i dottor faseven appòsta a fà stremì per impieniss el borsin. E vegneven pussee consideraa quej che ciappaven i ròbb sòttgamba. El Ripamont el dis che el primm mòrt el se ciamava PietroPaolo Locato. L’era on soldaa che l’era andaa a trovà ona soa zia in del borgh de pòrta Oriental, in de la cà de l’oreves Colònna. Mòrt lù, gh’è subit andaa adree tucc i alter inquilìtt, e tucc cont i bugnon sòttsella. Cred o minga cred, la bestia l’era lì, e i speranz scompariven per lassà el pòst a la paura e al monton de mòrt. I spagnoeu, razzapaja de padron, saveven pù se fà. Tutt quell ch’eren staa bon de mett in pee, l’era staa quell de slargà i fopponi e... preparà calcina. In giugn, veduu che i dottor rivaven minga a balcà i velenn che boffava su tutta la Lombardia (domà Limbiaa e Senagh par che sien restaa foeura), hann incominciaa a pensà de tirà in ball i sant. Saveven che i milanes gh’aveven ona gran devozion per el cusin del cardinal Federico: quel san Carlo che, second lor, l’aveva faa inscì tanto ben in de l’altra peste. E allora, d’accòrd magistraa e Arcivescov, s’è decis de fà ona procession cont i reliqui del Sant. El vundes de giugn del 1630, Milan la pareva guarnida come se fuss staa on dì de festa. Sui finester, sui poggioeu e sui porton, l’era tutt on color de drapp, de quader, de tappee e de tutt quell de pussee bell che gh’era in di cà. Ai sett or de mattina l’arca de San Carlo Borromeo, quattada cont on drapp de seda bianca e cont on para de finestroeu per fà vedè quell che la cattiveria del temp l’aveva sparmì, l’ha incominciaa el sò gir. Ghe andava adree pret in pompa magna, magistraa e gent sora gent cont i candilee pizz, a pee biòtt o cont i- vestii tucc strasciaa come se gh’avessen avuu chissà quanti peccaa de fass perdonà. De milla e milla laber vegneven foeura i orazion e i speranz che pretendeven la grazia d’on miracol. De la piazza del Dòmm, la procession l’è passada in di contrad di Trii Re, del Bottonuu e Larga per rivà in San Steven; de lì, dòpo la Cros de pòrta Tosa, l’ha ciappaa la strada de la cantarana (Durini). De San Babila l’è andada vers la gesa de Sant Andrea (Montenapoleone) e, semper drizz, a la Cros de pòrta Noeuva (Manzoni-Croce Rossa).Man man che l’andava innanz, la gent la cresseva, e cresseva el vosà, e la paura che se vedeva come pitturada sui facc; Sant Agostin, Pont Veder, San Tomas in terra mala e san Pròsper; Meravigli, e in fond, la Cros de pòrta Vercellina, a manzina e, dòpo vess passaa denanz a San Matteo a la Banchetta, i Cinq Vii, San Sepolcher, el Cordus e de noeuv, el Dòmm. Ai sett or de la sera gh’era finii tuscòss; ma la gran calura e tutt quell stringes vun con l’alter l’era ‘dree preparà el gran boffà del vent che portava la mòrt. Se prima de la procession moriva dusent o tresent persònn al dì, dòpo quell vundes de giugn hann cominciaa a cress e in luj e agost i mort rivaven a pussee de milla e cinqcent al dì. Ma intant l’aveva ciappaa pee on’altra brutta stòria; una stòria che gemò tanti ann prima el Tito Livio, e pussee tard el Boccaccio aveven tiraa foeura. L’ignoranza e la superstizion (che hin poeu sorell) faseven dì che la peste, e minga domà quella, l’era mettuda in gir appòsta de gent che gh’aveva la soa convenienza a fall; se diseva che l’era colpa del governo, che l’era el castigh del Signor per i peccaa di òmen, e de certi forestee che voreven impadroniss de la Lombardia senza fà fadiga. E chì ven voeuja de ricordà che anca dòpo la guerra del ‘15-18, se straparlava che la "spagnoeula" l’aveven buttada in gir quej che diseva che el disaster l’era finii tròpp prest e bisognava fà tornà i cunt di mòrt. Tornemm al 1630 e incomincemm a parlà de impiaster sui mur, sui uss e sui cadenazz de Milan.