|
In del cimiteri
de Leggiun, on paesòtt di part del lagh Maggior,
on dì d'estaa del 1630, el curaa, Giovan Battista
Rho, dopo avè scava una fòssa, el s'era vardaa
in gir, l'aveva benedii i sò paisan caragnent e,
cont el breviar e la corònna del rosari in di man,
el s'era destenduu in de la busa a spettà de morì
per colpa de quij bugnon che gh'era vegnuu foeura sòttsella.
Dòpo on para de orazion el s'era raccomandaa che
nissun le toccass: ona palada de terra per un, e....via.
Tutt per minga taccà quella brutta malattia che l'aveva
quistaa in del corr per campagn e paes a portà òli
sant. Dòpo cinquant'anni el vent de la mòrt
el boffava ancamò su la nòstra Lombardia.
L'era rivaa sconduu in di vestii e in del fiaa de tròpp
soldaa che andaven e vegneven; el se brancava ai tanabus
di nòster bricch; el se fognava in di cassin, in
di strad e streccioeur de Milan , mai sagoll de impienì
el Lazzarett e i fopponi. E i strad de Milan faseven paura:
gh'era in gir pù nissun, i bottegh e i ges eren saraa
e se sentiva domà la campanella di monatt e el scrizzà
di carr che menaven via i mòrt caregaa in d'ona quaj
manera, senza riguard. I monatt - el dis el Ripamont - eren
ona brutta razza de stortacòll senza timor de Dio,
senza rispett per i mòrt e prepotent cont i viv.
Andaven per i cà, robaven e forcaven, cercaven danee
e, de soramaròss, se la ghe girava, eren bon de ciappà
e menà al Lazzarett anca i san. Come gemò
dii, caregaven i mòrt come ghe capitava, e minga
de rar ne perdeven on quaj vun per la strada. Ona vòlta,
tant per dinn voeunna, n'hann ciapaa trii ch'eren adree
robà in cà d'on malaa; la legg la diseva che
bisognava taccai sù, ma se trovava nanca on bòìa.
E allora? Vun di trii, in scambi del perdon, senza dì
ne creppa ne s'ciòppa...l'ha strangolaa i alter duu.
Ma
perché se ciamaven "monatt"? On studios
el me fa savè che la paròlla la ven dal latin
"monere", ch'el saria come dì "visà".
Fòrsi per quela campanella che eren obligaa a tegniss
al còll e ai pee per visà la gent che rivaven.
I stazion di monatt eren logaa al Guast de pòrta
Comasina, e l'osteria de sant Antòni a pòrta
Vercellina, in de l'osteria del Pavonin a pòrta Romana
e in tutt el Borghett de pòrta Oriental. Tra tucc
gh'aveven ona cinquantenna de carr. ER intant la paura di
monatt l'aveva faa nass di brutt idej in del coo de gent
senza coeur che, con lacampanella ai pee, faseven finta
de vess monatt per robattà anca lor come quej vera.
l'era on gran brutt moment pien de miseria, ruff, malatii
e come se diseva allora, de giottoni (scellerati).
Vun di motiv che aveven portaa a ona situazion del gener,
l'è che gh'era staa ona gran carestia. In tutta la
Lombardia, on poo per el succ, on poo per i spagnoeu e tant
quant, se pativa ona gran famm.
In di campagn, a Milan e depertutt, la gent la mangiava
erba selvadega, coramm e perfin besti schifos. El Lazzarett,
che lera staa faa a cavall tra el 400 e el 500,
lera oramai pien de dònn e òmen che
viveven pesg di besti; beveven acqua sporca, mangiaven on
pan che i prestinee, pur de guadagnà pussee, impastaven
con pòcca farina e tanta sabbia, e dormiven su montoni
de paja che quej che ghera staa lì prima de
lor aveven gemò consciaa de sbatt-via. In mezz a
tanti malsabadaa ghera anca di superbiatt che fin
a on poo de temp prima andaven in gir a fà prepotenz;
adess eren lì anca lor, strapellaa, cont el coo bass
e quiett me beritt. El dì de san Martin del
1628 ghè incominciaa on gran gazaghee per el
pan. Ona tròppa de gent, subit de prima mattina,
la ghha daa adòss ai garzon che portaven el
pan in cà di sciori. E dòpo i garzon hann
sbattuu per ari i forna; quell di Scansc, quell del Cordus
e tanti alter. E pròpi denanz al prestin di Scansc,
la vigilia de Natal, hann impiccaa duu responsabil del rebellòtt
de november. E inscì, tra famm e ruff depertutt,
ghè rivaa quell che nissun voreva sentì,
voreva capì. Ghera la speranza e lillusion
che se trattass don quajcòss dalter,
magari semper ròbba brutta, ma minga de peste. Lera
ancamò tropp visin el recòrd, la paura de
quella del 1576. Anmò in de la primavera del
1630, quand ghera gemò staa ona centena de
mòrt, nanca i pòcch dottor che aveven capii,
podeven parlà de peste. La gent, cont on rid a metà
strada tra la paura e lignoranza, la diseva che i
dottor faseven appòsta a fà stremì
per impieniss el borsin. E vegneven pussee consideraa quej
che ciappaven i ròbb sòttgamba. El Ripamont
el dis che el primm mòrt el se ciamava PietroPaolo
Locato. Lera on soldaa che lera andaa a trovà
ona soa zia in del borgh de pòrta Oriental, in de
la cà de loreves Colònna. Mòrt
lù, ghè subit andaa adree tucc i alter
inquilìtt, e tucc cont i bugnon sòttsella.
Cred o minga cred, la bestia lera lì, e i speranz
scompariven per lassà el pòst a la paura e
al monton de mòrt. I spagnoeu, razzapaja de padron,
saveven pù se fà. Tutt quell cheren
staa bon de mett in pee, lera staa quell de slargà
i fopponi e... preparà calcina. In giugn, veduu che
i dottor rivaven minga a balcà i velenn che boffava
su tutta la Lombardia (domà Limbiaa e Senagh par
che sien restaa foeura), hann incominciaa a pensà
de tirà in ball i sant. Saveven che i milanes ghaveven
ona gran devozion per el cusin del cardinal Federico: quel
san Carlo che, second lor, laveva faa inscì
tanto ben in de laltra peste. E allora, daccòrd
magistraa e Arcivescov, sè decis de fà
ona procession cont i reliqui del Sant. El vundes de giugn
del 1630, Milan la pareva guarnida come se fuss staa on
dì de festa. Sui finester, sui poggioeu e sui porton,
lera tutt on color de drapp, de quader, de tappee
e de tutt quell de pussee bell che ghera in di cà.
Ai sett or de mattina larca de San Carlo Borromeo,
quattada cont on drapp de seda bianca e cont on para de
finestroeu per fà vedè quell che la cattiveria
del temp laveva sparmì, lha incominciaa
el sò gir. Ghe andava adree pret in pompa magna,
magistraa e gent sora gent cont i candilee pizz, a pee biòtt
o cont i- vestii tucc strasciaa come se ghavessen
avuu chissà quanti peccaa de fass perdonà.
De milla e milla laber vegneven foeura i orazion e i speranz
che pretendeven la grazia don miracol. De la piazza
del Dòmm, la procession lè passada in
di contrad di Trii Re, del Bottonuu e Larga per rivà
in San Steven; de lì, dòpo la Cros de pòrta
Tosa, lha ciappaa la strada de la cantarana (Durini).
De San Babila lè andada vers la gesa de Sant
Andrea (Montenapoleone) e, semper drizz, a la Cros de pòrta
Noeuva (Manzoni-Croce Rossa).Man man che landava innanz,
la gent la cresseva, e cresseva el vosà, e la paura
che se vedeva come pitturada sui facc; Sant Agostin, Pont
Veder, San Tomas in terra mala e san Pròsper; Meravigli,
e in fond, la Cros de pòrta Vercellina, a manzina
e, dòpo vess passaa denanz a San Matteo a la Banchetta,
i Cinq Vii, San Sepolcher, el Cordus e de noeuv, el Dòmm.
Ai sett or de la sera ghera finii tuscòss;
ma la gran calura e tutt quell stringes vun con lalter
lera dree preparà el gran boffà
del vent che portava la mòrt. Se prima de la procession
moriva dusent o tresent persònn al dì, dòpo
quell vundes de giugn hann cominciaa a cress e in luj e
agost i mort rivaven a pussee de milla e cinqcent al dì.
Ma intant laveva ciappaa pee onaltra brutta
stòria; una stòria che gemò tanti ann
prima el Tito Livio, e pussee tard el Boccaccio aveven tiraa
foeura. Lignoranza e la superstizion (che hin poeu
sorell) faseven dì che la peste, e minga domà
quella, lera mettuda in gir appòsta de gent
che ghaveva la soa convenienza a fall; se diseva che
lera colpa del governo, che lera el castigh
del Signor per i peccaa di òmen, e de certi forestee
che voreven impadroniss de la Lombardia senza fà
fadiga. E chì ven voeuja de ricordà che anca
dòpo la guerra del 15-18, se straparlava che
la "spagnoeula" laveven buttada in gir quej
che diseva che el disaster lera finii tròpp
prest e bisognava fà tornà i cunt di mòrt.
Tornemm al 1630 e incomincemm a parlà de impiaster
sui mur, sui uss e sui cadenazz de Milan.
|