Al dì d’incoeu gh’è
on viament de gent
che la tacca a cicciarà del fatt che la
coltura "anglosasson" americana l’è
adree a fà ona invasion e a fà trà via i
radis di nòster tradizion. L’è vera neh,
gh’è minga nient de dì ma, par me cunt, a
vorè de bon vidè in doe gh’è staa l’attach
al nòster passaa el ghe sariss de vardà
nò de la de l’oceano, ma on ciccinin
pussee in la de la nòstra bella pianura, in
doe al sô al picca e la nebbia l’è a cà soa.
A son sigur de vess nò al primm ch’el
salta foeura a cuntà sù che la nòstra
coltura l’è stada ona vittima de ona
colonizzazion colturala che, in nòmm de
la propaganda, la voreva fà sù tucc a la
stessa manera e a la fin de la fera l’ha faa
foeura ona completa
"meridionalizzazion" de tucc i nòster terr
e paes, traa denter al stato che ciamèmm
"Italia".
Quell progett chì de unificazion
lenguistica l’è staa tiraa innanz senza
vegh al minim rispett de tucc i varietà de
gent e di sò stòri locai e, jutaa da on
mes’ciòss de fatt ch’hinn capitaa a
poeudom dì che l’è quasi rivaa al sò
compiment.
Da chì l’importanza de tegnì viscor in ògni
manera al nòster parlà. Da chì
l’importanza de ògni manera de fass
sentì, cont al parlà, cont al scriv, cont al
pubblicà in sul “net”, de moeud de vess
on bastion de resistenza colturala contra
al colonialism che l’è adree a nettà sù
tusscòss. Ma ‘l sarà quest chì on
argoment in su ‘l qual a disaroo pussee
innanz.
Come primm intervent in su’l Dragh, a
vorarissi ‘ndà indree a dagh on oeugg a
come la mè generazion (de milanes
arios) l’ha vivuu in sù la soa pell la
situazion e la involuzion de la lengua
lombarda occidentala.
Par numm lombard che semm nassuu
rent a Milan, in di primm ann settanta, a
l’è fin facil, par minga dì trist, de vegh a
ment al cambiament ch’el gh’è staa in chi
trent’ann chì. A podarissi dì che l’è stada
ona sofferenza a rendess cunt che hinn
staa pròppi in di ultim ann settanta, doe
pussee fòrt l’è staa al tentativ de convinc i
nòster gent a lassà in d’on canton i sò
parlà.
Come al sòlit l’è staa la devozion e la
bontà tipica di lombard (che ona quai
vòlta l’è rent a vess ciola…) a voltass
indree, che intant che i mè vegg sa
preoccupaven de famm imparà ben a
legg e scriv in italian, a gh’even pagura
che a famm parlà in “dialett” ghe podeva
vess al pericol de fà on quai error in de la
lengua de la scòla. L’è stada pròppi la
scòla italiana a vegh ona bella part in del
process de “ghettizzazion” del lombard
occidental d’incoeu; a l’è stada la scòla a
“demonizzà” ‘l “dialett”, che “l’era ona
ròbba de gnorant” e che “ta devet vess
bon de drovà ben l’italian, lassa perd al
dialett!”, che se ta mettevet in di
pensierinn ona quai costruzion in milanes
al pareva che t’eva mazzaa on cristian.
La bòna fed l’ha faa mal a la nòstra gent,
e inscì, tant di nòster vegg hann
desmentegaa de ‘nsegnà la soa lengua
anca a i sò fioeu, lassandi inscì in di man
di maester ch’el nòster parlà nanca i eren
bon de capill. In pratica la scòla a l’è
stada ‘me on ariete e intant el rest del
laorà l’hann faa i mass-media in di ann dòpo, cont
el lavagg del cervell che hinn
dree a fà ancamò incoeu, con tutt on
arcobalen de parlà, eccettuaa ovviament i
bei parlà padan (e sa capiss minga
perché in de la television a gh’hann tucc
de vess o de Roma o de Napoli, se de nò
a van minga ben), e in quella manera lì a
sigutà a schiscià e a scond la nòstra
lengua.
A l’era certament minga possibil che gent
de giò i venissen chì con la competenza
de insegnà al nòster parlà, ma la ròbba
che l’è mancada l’è pròppi al respett dal
stato che l’ha mandaa chichinscì i sò
colòni a fà al laorà vonc. Intant da i
programm de scòla sa faseva sparì ògni
minim segn de letteradura lombarda, guai
a nominalla e guai a tegnì a ment de vess
fioeu de lombard e lombardòfon, a l’era
ona vergògna per i insegnant meridionai
che numm a gh’avessom de vess
orgoglios di nòster radis.
Mì, ‘me tanti alter, gh’hoo avuu la fortuna
de cress, nonostant la scòla italianòfona
con tucc i mè gent che parlaven la sò
lengua, con chi bei fonemi che m’hinn
restaa in del coeur e che l’è inscì bell de
ritrovà ògni tant in campagna o per ona
quai via de la città, anca se sempar
pussee de rad. Insòmma, a la fin de la
fera, hinn staa on viament de fattor a fà a
la manera che sa troeuvom incoeu: fòrta
immigrazion da la bassa Italia, imposizion
de programm scolastigh che i eren la
negazion di coltur locai, insema a la nòn-integrazion
del viament de immigraa che
gh’emm avuu chì e che sigutaven a
cicciarà a la sò manera, de moeud che in
certi paes de l’hinterland, al dì d’incoeu la
lengua locala l’è nò al lombard ma al
calabres.
Ma al pont sora, che a vorevi portà a
l’attenzion de vialter, l’è che quella
manera chì de coppà l’identità de on
pòpol la me par quasi on’attuazion
scientifica de ‘n progett che ‘l tend a ona
sòrta de “fagocitazion” de la lengua
lombarda, che la sarissa pù (a sentì lor)
funzional. Insòmma ona sòrta de razzism
al contrari che , intant ch’el passa denter i
istituzion pubblich al finiss cont al rivà al
coeur d’on pòpol.
La mè conclusion l’è la stessa di tanti
alter: gh’emm de segutà a drovà quella
bella lengua chì, e sfruttà tucc i occasion
de mandalla in gir e de tegnilla viva. Al
soo de vess nò al primm, ma ‘l soo anca
che saroo minga l’ultim, e a l’è pròppi
quell penser chì ch’el ma dà anmò
speranza.
|