Hinn verament pòcch quei che
al dì d’incoeu doperen per indicà i loeugh doe stann
de cà , i nòmm
antigh che i nòster vegg de cà gh’hann daa a ògni
strada, collina, riva o praa e che renden unich in
del sò gener i nòster paesòtt lombard. Nòmm
in de la nòstra lengua, nòmm naturai, oramai traa de
part da la modernità cittadina che la òbbliga a definì
on loeugh, ind el miglior di cas, cont el nòmm
de la via, stampaa in sù i cartei catarifrangent col bòrd
bloeu del ciel. Ma on quaivun de vialter el pò
ricordà che in de la ment de la nòstra gent, ògni
canton de paes o de campagna, anca el pussee
piscinin, el gh’aveva on nòmm, che pòcch di giovin del
dì d’incoeu conossen anmò ; e donca l’è
giust mettes in del coo, in manera serena, che s’emm adree a viv i
ultim ann util per desquattà la
nòstra micròtopònòmastica, perchè
el pròssim inevitabil cambi generazional, l’è trist
reconossel
podariss sarà sù per semper quell patrimòni lì
in di tomb di nòster poer vegg.
Ne toccarà inoltrass ind ona indagin òstica ma evocativa
; desquattaremm ‘me in di nòmm di
frazion doe stemm de cà, del boschett che osservom tucc i dì,
del torrent che vedom impieniss ògni
voeulta ch’el tacca a pioeuv, fann sentì anmò l’eco
di vos lontan de la nòstra terra e de chì l’è
vegnuu prima de numm. La piana di goritt, la bocca di vall, e el bosch
da la ludora , hinn minga di
paròll vegnuu foeura d’on romanz de fantasy, ma di loeugh reai
che traversi nel cors di mè
escursion in di mè bosch ; l’Antiga, el Fòss di Vall,
el Gradalusi hinn i ronsgei che tajen i campagn
chì arent ; el Fògòregg, la Sgaratada, la Schina
hinn i cassinn al confin de la pineta che la se stend a
nòrd del me paes.
Ma chi eren i òmen ch’hann daa stì nòmm chì
a i nòster terr, se minga quei che la soa parlada la
risona anmò al dì d’incoeu intra de numm ? E come hann
poduu on para de generazion sprofondà in
la trascuranza quell che i nòster vegg de cà da miara
de ann tramanden, o ben el ligamm cont ona
terra che tant ghe voreven ben da battezzà ògni canton
cont on nòmm different ?
|